Un comentari de la sobretaula d’ahir ronda el meu cap amb la veu del seu protagonista. Paraules que el meu subconscient ha escollit per estimular les idees i engegar els motors de la memòria.

‘‘El fred d’enguany és lo normal, el que ha hagut tota la vida. Lo estrany ha segut els últims tres anys de calor sofocant. Mon pare diu que abans, cada dos per tres, nevava a l’horta, i els cultius a la seua, i s’acabaven traient. Però als cultius d’ara els passa lo mateix que a la gent d’ara, pareix que no vinguen d’on venen, que no tinguen passat. Fa fred i se gelen. Plou molt i s’ofeguen. Xe, però si ací s’ha desbordat el Carraixet fins al punt de no vore’s ni els marges, i a la setmana estaven tots els llauradors ajocant el llom’’.

Són les 9h. Fa una hora que estem rascant les carlotes i la cosa no tempera. El fred traspassa la sola de les meues botes gelant-me la planta dels peus i pujant com una densa boira fins a la punta del meu nas. Bert i Nacho estan igual. No ho diuen però sé que estan igual. En silenci avancem lentament. Rascar un carlotar jove és un treball de cirurgià. Bert amb navalla i Nacho amb una xicoteta aixada de fulla estreta. La meua ferramenta són els dits, així és com més m’agrada desbrossar quan la terra està de bona saó. Els comentaris de Pep tenen eixe punt d’exageració reialista, de valenciania. M’agraden. Ens agraden. No és tant el que diu, lo important és que ho diga, que durant els pocs sopars en que ens podem ajuntar es reserve un espai sagrat per a que les seues formes ens arriben, ens toquen, ens ubiquen. Qui corregeix a Pep o el rebat amb arguments i cordura és que no entén absolutament res. Avancem lentament, massa lentament. Hi havia més brossa del que em pensava. De vegades el dolor d’esquena em supera, m’incorpore i mire al davant. La rectitud dels cultius acabats de germinar sempre ha despertat en mi certa hipnosis. El verd lluminós que en un grapat de dies emergeix com per art de màgia del color marró de la terra. Diran el que vulguen però a mi la sensació que em dona és que aquestos últims tres anys han segut la tònica general dels últims vint. I que aquest hivern fa un fred que pela.

Lo d’anit es va allargar més del compte. Hui no hauré dormit ni sis hores. I no és del fred de l’únic que vàrem parlar. Qui sap si va ser el vi del sopar, l’herbero, o potser les dos coses juntes, les que acabaren per escalfar un poc massa sang i llengües. I és potser aquesta la causa real per la que no arribe a temperar-me. Ara les veus d’Ivan, Alex i Vicent comencen a obrir-se pas en el meu cap perfectament orquestrades.

Jo ja tinc quaranta cinc anys, porte amb açò quinze i me queda poca corda. Te deixes la pell per a fer les coses bé, per a no contaminar la terra i per a que el llaurador no tinga la vida que tingueren els nostres avantpassats, i després la gent què fa? Només t’utilitzen per a que li vengues producte ‘del rotllo’ i lo més barat possible. Pocs se salven. Després els intentes explicar tot lo que comporta produir aixina i sembla que els moleste que els parles! Xavi, si no ho veus ara, ja ho acabaràs veient. Però jo no estic ací per a ser criat de ningú”.

Lo que diu Vicent és cert, Xavi. No estem ací per a ser criats de ningú. S’enrecordeu quan jo feia caixes? Arribí a repartir noranta caixes en un dia. Casa per casa! Me carreguí la furgo. Jo repartia els dimecres, la nit dels dimarts no pegava ull només de saber que venia el dimecres. Fins que arribà el dia que diguí prou. Era ja tard, de les últimes cases, per el barri de Saïdia, me sobraven uns encisams un poc lletjos que no havia volgut col·locar i vaig decidir regalar-se’ls a eixa clienta. Tinga, un regal, li diguí. No oblidaré la cara que posà. <La verdad es que no sé para qué quiero yo esto>. Pugí a la furgo plorant. No sé el temps que feia que no plorava”.

Jo vaig defensar-me responent algo sobre seguir les meues pròpies metes i la meua raó de ser. Crec que inclús vaig pronunciar la paraula felicitat.

Xavi, tu tens massa fe en la gent, no esperes que la societat vaja a estar ahí quan després tu més la necessites. Jo antes me menjava el món i ara no. La energia vital va gastant-se, t’ho dic jo. L’agricultura no la canviarem només els llauradors. Ens fa falta la gent. I no se pot nedar contra corrent tota la vida. Potser siga més rentable renunciar i casar-te amb lo que hi ha que acabar odiant a tot Cristo”.

El que no carrega que espente!”.

Recorde que aquell últim refrany va tallar en sec la discussió provocant un esclat de riures. Novament Pep demostrant que habita en una realitat paral·lela.

 

Comence a no sentir-me les gemmes del dits. Açò no ho anem a acabar hui i demà dissabte estaré jo assoles. Dilluns toca collir i preparar les comandes per als altres projectes i botigues, dimarts plantar i regar, i dimecres tornar a collir i preparar la verdura per al repartiment del dijous de les nostres caixes. Si el carlotar no ho acabe demà me tocarà vindre diumenge. L’esquena ja em dol com si un sable em travessés els ronyons. Aguantar encorbat molt de temps és lo que pitjor porte de la meua professió. M’incorpore de nou, aquesta vegada mirant al cel, just en el moment en que una uniformada bandada d’ocells passa per damunt nostre. Són grans i volen alt. Desconec les espècies, els hàbitats i les èpoques d’aparellament i criança. Però deuen ser ocells migratoris per l’ímpetu amb que travessen el cel ras. Tots tres hem deixat de rascar. Els mirem en silenci. És l’obstinació un riu que desemboca en la solitud? És renunciar l’autèntic verí de la terra? Als ulls de qui creue jo el meu cel ras? Ja se’n van els ocells. Jo em quede. Ja es perden en l’horitzó deixant enrere tres minúscules figures que avancen lentament -massa lentament-, insignificants en la gran estampa de l’horta, en l’immens trencadís de colors brodat amb fil de camins i sèquies.