Tots els dijous, quan tornem del camp de collir, ens trobem la mateixa estampa: un niu de caixes famolenques.

QUADERN DE CAMP. CRÒNICA 3

Un comentari de la sobretaula d’ahir ronda el meu cap amb la veu del seu protagonista. Paraules que el meu subconscient ha escollit per estimular les idees i engegar els motors de la memòria.

‘‘El fred d’enguany és lo normal, el que ha hagut tota la vida. Lo estrany ha segut els últims tres anys de calor sofocant. Mon pare diu que abans, cada dos per tres, nevava a l’horta, i els cultius a la seua, i s’acabaven traient. Però als cultius d’ara els passa lo mateix que a la gent d’ara, pareix que no vinguen d’on venen, que no tinguen passat. Fa fred i se gelen. Plou molt i s’ofeguen. Xe, però si ací s’ha desbordat el Carraixet fins al punt de no vore’s ni els marges, i a la setmana estaven tots els llauradors ajocant el llom’’.

Són les 9h. Fa una hora que estem rascant les carlotes i la cosa no tempera. El fred traspassa la sola de les meues botes

Llegir més...

QUADERN DE CAMP. Crònica 2.

Hui és dijous, dia de repartiment. Són les 13h i des del camp es veu com s’apropa inexorable la tempesta. A aquestes hores normalment ja estem a la porxada, molt avançats en l’emplenament de les caixes, per a després de dinar esperar l’arribada dels clients. La collita dels productes la fem els dimecres o com a tard els dijous abans d’esmorzar. L’esmorzar al bar, ja sabeu… A sovint passa que collint ens descomptem i una vegada a casa, després de col·locar els productes a les caixes, se n’adonem que hem fet curts en algun manoll que altre. Per això hui són les 13h i estic al camp. Hui és a sovint. Dos manolls d’api i un de bleda roja.

Llegir més...

QUADERN DE CAMP. Crònica 1.

16142605_642585072616598_3633148212810386657_n17/01/17

Hui se’ns ha fet algo tard per a esmorzar. El bar està replet, com sempre. Mentre demane el bocata i van servint les olives i els cacaus fullege el periòdic que he trobat orfe a l’única taula que quedava lliure.

De sobte apareix aquesta notícia, com descobrint-me ella a mi en vegada de jo a ella. ‘Los tres españoles más ricos ganan la misma fortuna que el 30% con menos recursos’. Continue llegint i descobrisc allò que el titular ha obviat. Els dos primers són pare i filla, els Ortega. Que dic jo, els dos primers quasi que els podríem fer u, no? El tercer és el tio Juan. I continue llegint encara més -pocs arriben a tal fondària, ho reconec- per a descobrir que, en contraposició, el 10% de la població ostenta un -3% de la riquesa, fent al.lusió eixe terme negatiu a que només posseeixen deute. Per a poder assimil.lar aquesta realitat, enmig de tot l’enrenou habitual d’un bar de llauros, em veig obligat a recórrer a la metàfora. No és gent que està amb l’aigua al coll, més bé es tracta de tot un 10% de la població que, submergida en l’aigua, fa contrapés en el vaixell per a que a l’altra punta tres persones puguen tocar amb els dits el cel.

Llegir més...

La razón científica como dispositivo de dominación

Autor: Tomás Ibáñezlibre_pensamiento2

Font: noticiasdeabajo.wordpress.com (Revista Libre Pensamiento, nº 85, Invierno 2015/16)

La importancia adquirida por la ciencia y por el conocimiento científico en las sociedades modernas se debe, sin duda, a la utilidad de sus aportaciones tanto para la comprensión de los fenómenos naturales y sociales, como para intervenir sobre ellos produciendo riqueza y bienestar, o explotación y perjuicios. Este texto se centra en otra de las razones que explican la importancia de la ciencia, y que no es otra que su configuración como uno de los dispositivos de dominación más eficaces de nuestra época, y procura desmontar los mecanismos más insidiosos de ese dispositivo, afrontando directamente la problemática de la propia “razón científica”.

“ ¿No sería preciso preguntarse sobre

la ambición de poder que conlleva la

pretensión de ser ciencia?” .

Michel Foucault.

LA RAZÓN CIENTÍFICA ES REACIA A ORIENTAR SU POTENCIAL CRÍTICO HACIA ELLA MISMA Y HACIA SUS PRINCIPIOS MÁS FUNDAMENTALES. NOS DICE QUE HAY QUE DUDAR DE TODO, QUE HAY QUE CUESTIONARLO TODO… SALVO LA PROPIA RAZÓN CIENTÍFICA.

Concretando

La ciencia perdió su inocencia en Hiroshima, y una parte de la opinión dejó de avalar el confiado y hasta entusiasta cheque en blanco que le había extendido la Ilustración. El progreso del conocimiento científico ya no parecía garantizar necesariamente un mejor futuro y comenzaron a arreciar unas dudas y unas críticas hacia los peligros de su desarrollo y de sus aplicaciones que hasta entonces anidaban preferentemente, y con otras connotaciones, en los sectores más oscurantistas y más retrógrados de la sociedad.

Aun reconociendo la pertinencia de esas dudas y de esas criticas no es esa la línea que voy a desarrollar aquí. Tampoco voy a entrar en el análisis de las evidentes conexiones de la ciencia y los núcleos de poder tanto políticos como económicos. La forma en la que se orienta y se utiliza la ciencia desde las diversas instancias del poder así como la manera en la que el saber científico confiere poder a quien lo posee, o tiene los medios de hacerse con él, son cuestiones sumamente pertinentes pero a las que tan solo aludiré de paso. Lo que pretendo cuestionar en este texto es lo que considero como el meollo de la cuestión, es la razón científica ella misma, en tanto que ha adquirido unas características que la convierten directamente en un extraordinario dispositivo de poder.

Llegir més...