Hui és dijous, dia de repartiment. Són les 13h i des del camp es veu com s’apropa inexorable la tempesta. A aquestes hores normalment ja estem a la porxada, molt avançats en l’emplenament de les caixes, per a després de dinar esperar l’arribada dels clients. La collita dels productes la fem els dimecres o com a tard els dijous abans d’esmorzar. L’esmorzar al bar, ja sabeu… A sovint passa que collint ens descomptem i una vegada a casa, després de col·locar els productes a les caixes, se n’adonem que hem fet curts en algun manoll que altre. Per això hui són les 13h i estic al camp. Hui és a sovint. Dos manolls d’api i un de bleda roja.


Arriben les primeres ràfegues de vent, gèlides, provinents de terres llunyanes, de camps estrangers. És el preludi de la tronà. Però els cultius ja han begut el que havien de beure. No els calen més aigua. Ací la pluja és com el mal govern, escàs o torrencial.

El cel cada vegada sembla més cabrejat. Desconec a quina temperatura ens trobem però la sensació tèrmica es baixíssima. La bleda no està tot lo llustrosa que voldria, millor dotze penques per manoll en lloc de deu. Quan he acabat de collir-ho tot, en un acte reflex, passe totes les penques a una mà, mentre la mà que he decidit indultar l’amague a resguard de l’esmolat fred. Qui sap si ocultes en el fons de nosaltres mateixos habiten les decisions ja preses, i com a mers espectadors les descobrim sorpresos quan les situacions ens avoquen a la immediatesa.

El fort vent s’ha acabat apoderant de l’escena. Abans de marxar mire enrere i el camp em sembla fràgil, indefens. La llarga filera de bledes s’ancora al terra estoica, sacsejada a esquerra i a dreta per la forta ventada, i sembla que em mire com volguent-me dir: ‘ens quedem ací, estigues tranquil, fes el que tingues que fer’.

Torne a casa amb una barreja d’agraïment i profunda melancolia. ‘Quan el llaurador entra a sa casa, se deixa la vida fora’. Encara recorde a m’auelo tallant el meló i pronunciant aquestes paraules.