16142605_642585072616598_3633148212810386657_n17/01/17

Hui se’ns ha fet algo tard per a esmorzar. El bar està replet, com sempre. Mentre demane el bocata i van servint les olives i els cacaus fullege el periòdic que he trobat orfe a l’única taula que quedava lliure.

De sobte apareix aquesta notícia, com descobrint-me ella a mi en vegada de jo a ella. ‘Los tres españoles más ricos ganan la misma fortuna que el 30% con menos recursos’. Continue llegint i descobrisc allò que el titular ha obviat. Els dos primers són pare i filla, els Ortega. Que dic jo, els dos primers quasi que els podríem fer u, no? El tercer és el tio Juan. I continue llegint encara més -pocs arriben a tal fondària, ho reconec- per a descobrir que, en contraposició, el 10% de la població ostenta un -3% de la riquesa, fent al.lusió eixe terme negatiu a que només posseeixen deute. Per a poder assimil.lar aquesta realitat, enmig de tot l’enrenou habitual d’un bar de llauros, em veig obligat a recórrer a la metàfora. No és gent que està amb l’aigua al coll, més bé es tracta de tot un 10% de la població que, submergida en l’aigua, fa contrapés en el vaixell per a que a l’altra punta tres persones puguen tocar amb els dits el cel.

Ja arriba el bocata. Mig bocata. Pimentons amb creïlles fregides, hui passe de menjar carn. Alce la mirada i a la tele de dos milions de polsades que hi ha penjada a la paret es llegeix amb lletres igual de gegants: ‘Nuevo giro en el caso Marta del Castillo’. I apareix el xaval entrant a jutjats amb un suèter cobrint-li el cap. Des de fa anys, Miguel Carcaño no té cap, té suèter.
No fa ni quatre mesos que les notícies habituals a estes hores en aquesta col.losal tele anaven sobre Venezuela, Brasil o Argentina. Ara ja no, aquestos països s’han buidat d’habitants, o almenys habitants que fan coses que valga la pena contar. Ara en aquestos països només hi ha ciutadans que han entrat en raó i aconsellen als seus governants que tornen a fer negocis no noticiables amb aquestos tres pájaros i els seus sequaços, basant-se en sòlids arguments que tracten sobre com amb els dits de veres que es pot tocar el cel.

Mentre corrobore amb el mòbil que, efectivament, ‘sequaços’ està ben escrit en valencià, arriben els cafés. Dos glopets i a treballar.

És quan òbric la porta del bar que descobrisc el vertader horror. Les prediccions metereològiques cada vegada s’assemblen més a les de l’horòscop. Hui no havia de ploure. Hui no havia de ploure, torne a repetir, aquesta vegada en veu alta. ‘Calillo! -em criden des de l’altra vorera-, enguany ni collim xufes ni sembrem creïlla. Està fotuda la cosa…’ ‘Ja ho crec que està fotuda, no ens ho arribem ni a imaginar -li conteste, mentre inicie la carrera que em du des de la porta del bar fins a la furgona.