_dsc3804Autor: Vorasenda

Foto: Carlos Lujan

Ahir una amiga em passà escandalitzada aquesta perla ‘informativa’ publicada, ni més ni menys, que per l’omnipotent periòdic El País (article). ‘Llegeix açò, per favor, estic flipant, no tenen decència’, resava el WhatsApp. Alarmat pel missatge vaig deixar el que estava fent i em vaig posar a llegir. ‘No serà per a tant’, reconec que vaig pensar en un primer moment, però, clar, si ho diu El País, almenys hauré de dedicar-li una mica d’atenció. Doncs bé, vos he de reconéixer que em va costar llegir fins al final. És més, vos he de reconéixer, de fet, que em va costar passar del titular. ‘Deje de comprar comida ecológica si quiere salvar el planeta’. Va ser com una primera bofetada que m’atabalà per al que restava de lectura. Una mescla de rabia i desolació anava creixent al meu interior, a cada paraula, a cada frase, a cada sentència dels ‘experts’, i no per l’enfoc tergiversat i les fal.làcies rotundes que alberga, que també, sinó més bé per l’atac sagnant que des de les estructures de poder es dirigeix sobre tot un moviment ciutadà que lluita, les moltes vegades altruista i les altres precàriament, per intentar salvar de l’abisme la realitat que ens envolta. Un moviment, el que advoca per la soberania alimentària, que té més de sobirà que de legal, que té més de social que de negoci, que té més de democràcia que de parlaments, i que tanta tanta dignitat atresora.

‘Açò no és periodisme, açò és OLIGARQUIA pura i dura que pensa vendre molt car qualsevol pas enrere en la conservació dels seus privilegis. Aquestos miserables llançaran les seues ordes de soldats (polítics professionals, tertulians, experts…) que treballaran a tot arreu, incansablement, per alçar cortines de fum que generen confusió i paràlisi, amb l’única intenció de perpetuar l’estatus quo a costa de la justícia social i l’equilibri ambiental’. Mogut per aquesta reflexió en calent em vaig decidir a compartir l’article, al.legant la falta de decència denunciada per la meua amiga que de forma ja generalitzada ha acabat per instal.lar-se a les altes esferes.

Però per sort en aquell moment estava massa ocupat (estava collint creïlles) com per fer un escrit despotricador i ho vaig deixar aparcat temporalment. La reflexió que abans bullia va anar temperant-se, comencí a vore les coses amb major perspectiva i una altra idea acabà predominant sobre les anteriors: ‘L’atac frontal ens perjudica i desgasta. Eixa no és la nostra lluita’.

Així doncs, davant aquest tipus d’embestides: serenitat i perseverança.

No hem d’oblidar els objectius que ens mouen. Han de quedar ben ancorats com un far en una nit de tempesta. Hem de prioritzar, pautar, dosificar, enllestir un bon pla d’actuació. Hem de tindre clar quins són els nostres espais de lluita (camp, carrers, barris, organitzacions ciutadanes autònomes…) però també quins són els espais venuts, aquells que integren el ‘context oficial’, dels quals hem d’alienar-se i prendre distanciament (mass media, periòdics generalistes, platòs de televisió i ràdio imperants…).

Si ells treballen molt dur per a exalçar el món que els interessa, nosaltres no ens podem quedar enrere. Qui més i millor treballa, guanya. És tant obvi!

Per la nostra part explicarem mil i una vegada a qui ens vullga escoltar els nostres projectes, les nostres realitats, les nostres mancances i les nostres virtuts, tendirem la mà a la participació, generarem noves complicitats, nous vincles ciutadans, noves formes d’organització, en definitiva, nous i més efectius fronts de contestació social per a derrocar aquesta immensa farsa. Redirigim la nostra mirada i comencem a mirar-nos entre nosaltres. Debatem, consensuem i actuem. Només d’aquesta forma es derrocaran els immensos pilars que ens tapen la llum del sol. Fins i tot als paisatges més poderosos els sostenen dos simples ulls que els miren.

Tot està per fer. I es pot fer. Un nou món ens espera impacient, pronunciant els nostres noms.